Carles Puigferrat i Oliva (Tona, 1968)
Historiador i president del Grup Sardanista Riallera

Historiador medievalista. Cursà estudis a la Universitat de Barcelona. Des del 1991 treballa a l'editorial Enciclopèdia Catalana, on ha estat redactor de la magna obra Catalunya romànica i actualment és el redactor en cap de L'art gòtic a Catalunya. És autor de nombrosos articles i llibres d'història. S'inicià al món de la sardana de molt jove. Als dotze anys va participar en la fundació de la colla sardanista Guspires de Foc, de Tona. El 1985 va entrar a la colla Riallera, d'on va ser dansaire durant 13 anys. Des del 1995 n'és el president.

Entrevista realitzada el 15/11/03
Data de publicació: novembre de 2003

• Quins motius et van portar a ballar sardanes?
  

Segurament, l'ambient familiar, on se'ns va fer estimar la cultura catalana a mi i els meus germans des de ben menuts. La meva mare ha ballat sardanes des de sempre. De petit, vaig anar a uns cursets de l'Agrupació Sardanista de Tona i anys més tard això em va conduir a entrar en una colla sardanista. També m'agrada molt la dansa i la música -sobretot clàssica i d'arrel tradicional. Això fa que tingui predisposició a valorar la sardana i altres danses catalanes.

• Creus que el jovent d'avui és molt diferent respecte als joves d'èpoques anteriors?

No crec que els joves d'ara siguin gaire diferents dels dels anys vuitanta i noranta (els joves de la meva generació). Sí que hi ha molta diferència amb les generacions dels anys seixanta i setanta. Els joves catalans d'ara comparteixen els trets de la joventut de l'Europa occidental: és la generació més ben formada de tota la nostra història, la que ha tingut la sort de gaudir d'una situació econòmica més estable, la que ha tingut més accés a la sanitat. Ha nascut i crescut en democràcia i ha viscut en un context de pau i de tensions socials suportables. És a dir, són joves que han vingut al món quan els problemes i els annels dels seus besavis, avis i pares ja s'havien resolt o acomplert en bona part.

Per això, resulta injust que se'ls acusi de poc idealistes. S'ha vist ara amb la guerra de l'Irak. El que passa és que tenen diners a la butxaca i sovint pequen de convertir l'oci en un acte purament de consum i individualista i d'esperar que tot els vindrà resolt. Jo els recomanaria que s'associessin (hi ha molts pocs joves que ho estan) i que siguin protagonistes d'ells mateixos. És la millor escola de democràcia: s'aprèn a escoltar, a prendre responsabilitats i saber-se relacionar amb els altres (i a reconèixer que la personalitat de cadascú no és plana). És a dir, estar amb una entitat com la nostra dóna algunes de les eines imprescindibles per viure, que després et seran útils a la família, a la feina o en altres circumstàncies.

• Com a President, quins aspectes positius i negatius podries destacar-nos del teu mandat?

Com a positius, sens dubte que ens hem consolidat com un grup sardanista -amb colles de diferents categories i edats-, tasca en la qual hi ha col·laborat molta gent, és a dir, que s'ha fet a partir de la coresponsabilitat. Tampoc podem deixar de banda la importància de la nostra tasca d'ensenyament de la sardana, qüestió que valoro especialment (en els cursets que organitzem, a les escoles).

En canvi, he de reconèixer que sovint hem viscut massa tancats en nosaltres mateixos: encara som poc coneguts a la ciutat i la comarca. Essent una entitat amb tants anys d'història, a vegades ens ha costat fer canvis, innovar o adaptar-nos als canvis constants de la nostra societat. Per exemple, organitzar actes o activitats nous. Ens costa també aturar-nos per pensar més enllà dels compromisos o necessitats més immediats.

• Blanc o negre. Quin pronòstic fas del futur d'aquesta dansa?

Crec que a mig termini el món sardanista passarà per dificultats. Potser s'haurà de procedir a una veritable refundació del món de la sardana.

En el transcurs de la teva vida sardanista, explica'ns una de les emocions més fortes que hagis viscut.

Hi ha dos moments especialment viscuts. Com a dansaire, la participació en la cerimònia d'inauguració dels Jocs Olímpics de 1992; i el moment en què vam saber el resultat del concurs de colles sardanistes de Barcelona de l'any 2000, en què la Riallera va aconseguir el trofeu del Gegant de Bronze.

• Parla'ns una mica del teu llibre "Colla Riallera: 50 anys de sardanisme".

El vaig escriure amb motiu del cinquantè aniversari de la colla, el 1998. Em va portar molta feina, però en tinc un molt bon record perquè em va permetre parlar amb molts antics dansaires i fer-me una idea ben clara del que és i què representa la sardana i la nostra entitat. Hi ha un capítol que tot dansaire de les nostres colles s'hauria de llegir: es titula "Retrat de Manel Romaní", el nostre fundador.

La teva faceta d'escriptor no acaba amb aquest llibre commemoratiu del Grup Sardanista Riallera. Quin és el projecte que t'ha agradat més de la teva feina editorial?

He tingut la sort, o segons com el privilegi, de col·laborar en dues de les aventures editorials d'aquest país més engrescadores per a un medievalista: la Catalunya romànica i ara L'art gòtic a Catalunya. I de fer-ho al costat de l'historiador Antoni Pladevall, un veritable mestre.

• Quin missatge donaries a un jove per animar-lo a formar part d'una colla sardanista?

Que és un bon lloc per fer amics, que descobrirà una dansa i una música que valen la pena i que si ell i els seus companys treballen amb l'ambició de ballar bé tindran moltes satisfaccions en les concursos. Jo els diria que no es resignessin que l'ús del seu temps lliure els vingui mastegat o decidit des del despatx d'una empresa. Que no és incompatible escoltar la darrera novetat de Ràdio Flashback i a l'hora tenir els peus ben ferms a la nostra cultura. I més ara, quan cal que fem un esforç per viure en una societat nova amb cada vegada més diferències culturals.